Enric Valor

( Castalla, 1911-València, 2000) Fou gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista. La seua producció novel·lística te un llenguatge molt treballat i riquíssim. Va col·laborar en El Camí , El País Valencià, etc. En 1976 es comencen a publicar les seues obres completes. Certament, la vertebració cultural, literària i lingüística del País Valencià és fruit de l'obra d'un reduït grup de persones entre els que destaquen intel·lectuals com Sanchis Guarner, Carles Salvador, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Enric Valor. Com a contista ha recopilat i literaturizado 36 contes o rondalles de gran valor folklòric i narratiu. Des de molt jove va col·laborar per a la realització del Diccionari català-valencià-balear , dirigit per Francesc de Borja Moll. Ha arreplegat de la boca del poble les llegendes de moltes comarques i els ha donat després una forma literària culta sense, per això, perdre sabor popular. Enric Valor ha fet gramàtiques i morfologies verbals perquè els valencian

Encara que Enric Valor va viure el segle XX les seues obre literàries i gramaticals  es corresponen amb els corrents literaris del romanticisme i modernisme (novel·la costumista) i  estructuralisme a nivel gramatical. Ja que amb les Rondalles Valenciànes fa un recull de contes populars de la Comunitat Valenciana de la mateixa manera que van fer el germans Grim a les zones de parla alemanya o els Andersen per tot Europa. Pel que fa a la gramatica recull el testimoni de l'Estructuralisme de Levis-strauss i de l'Escola de Praga.

Durant anys,  Enric Valor  es dedica pacientment a recopilar rondalles de la tradició oral a les zones rurals de tot el País Valencià, i reuneix un corpus de trenta-sis rondalles de gran valor folklòric i narratiu.  Com a gramàtic, des de molt jove  Enric Valor  col·labora amb l'aportació de materials lèxics del valencià meridional per a la realització del  Diccionari Català-Valencià-Balear , dirigit en aquell moment per Francesc de Borja Moll. També és el principal difusor de l'ortografia fabriana i defensor de les normes de l'Institut d'Estudis Catalans al País Valencià durant el franquisme, adaptant-les a la modalitat valenciana seguint el que Sanchis Guarner anomenava "policentrisme convergent". Títols com  Curso de lengua valenciana  (1966),  Millorem el llenguatge  (1971),  Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià  (1977) i  La flexió verbal  (1983), entre d'altres, han estat d'una gran importància per a l'en

ELS ENGANYS DE LES DONES Conten que a Santa Pola hi havia tres matrimonis, veïns i amics de tota la vida. Els marits, Vicent, Toni, i Joan, eren molt bons homes, però poc espavilats. Les dones, Pepa, Teresa i Loreto, un dia que es van reunir, i xerrant que estaven, Pepa va dir: —Xiques, podríem donar un premi a qui fera al seu marit la burla més gran. De segur, que el premi me'l emportava jo. —Tu? Ben poc coneixes el meu home —feia Teresa—, jo seria capaç de fer-li creure que s'ha mort. —I jo— replicava Pepa, que havia iniciat el tema—, al meu Vicent el marejaria tant que no sabria ni on para sa casa. —Doncs jo —digué Loreto—, el meu home el faria passejar-se tot nu, "en curiós", per mig del poble. I es posaren a riure totes tres. Quan arriba Vicent a casa es troba a la seua dona que feia la malalta i el va enviar al boticari a per la medicina que prenia sempre. Mentrestant, la seua dona agafà un cartell que deia Barberia i el posà damunt la porta i amb una cortina n